Els engranatges de cremallera i pinyó es poden classificar segons el perfil de la dent, la forma de l'engranatge, la forma de la línia de la dent, la superfície sobre la qual es troben les dents i el mètode de fabricació.
El perfil de la dent d'un engranatge de cremallera inclou la corba del perfil de la dent, l'angle de pressió, l'alçada de la dent i la modificació. Els engranatges involuts són relativament fàcils de fabricar, per tant representen la gran majoria dels engranatges utilitzats en aplicacions modernes, mentre que els engranatges cicloïdals i els engranatges d'arc circular són menys comuns.
Pel que fa a l'angle de pressió, els engranatges amb angles de pressió petits tenen menor capacitat de càrrega{0}}; mentre que els engranatges amb grans angles de pressió, tot i que tenen una major capacitat de càrrega-, augmenten la càrrega dels coixinets amb el mateix parell transmès i, per tant, només s'utilitzen en casos especials. Les alçades de les dents de l'engranatge estan estandarditzades i s'utilitzen generalment les alçades de les dents estàndard. Els engranatges modificats tenen molts avantatges i s'utilitzen àmpliament en diversos tipus d'equips mecànics.
A més, els engranatges de cremallera també es poden classificar segons la seva forma (engranatges cilíndrics, engranatges cònics, engranatges no-circulars, cremalleres, engranatges sinc, etc.); segons la forma de la línia de la dent (engranatges rectes, engranatges helicoïdals, engranatges d'espina de peix, engranatges corbats); segons la superfície on es troben les dents (engranatges externs, engranatges interns); i segons el mètode de fabricació (engranatges fosos, engranatges tallats, engranatges laminats, engranatges sinteritzats, etc.).
Els materials de fabricació i el procés de tractament tèrmic dels engranatges de cremallera i pinyó tenen un impacte important en la seva capacitat de càrrega-, mida i pes. Abans de la dècada de 1950, els engranatges eren majoritàriament d'acer al carboni; a la dècada de 1960 es va utilitzar l'acer aliat; i a la dècada de 1970 es va utilitzar principalment l'acer-temprat superficial. En funció de la duresa, la superfície de la dent es pot dividir en superfícies toves i dures.
Els engranatges amb superfícies de dents toves tenen una menor capacitat de càrrega-, però són més fàcils de fabricar i tenen un millor rendiment-. Sovint s'utilitzen en maquinària general on la mida i el pes de la transmissió no estan estrictament limitats, i en la producció de lots petits-. Com que el pinyó suporta una càrrega més pesada en un parell d'engranatges, la duresa de la superfície de la dent del pinyó és generalment més alta que la del pinyó per garantir que la vida útil dels engranatges grans i petits sigui aproximadament igual.
Els engranatges amb superfícies dentàries endurides tenen una gran capacitat de càrrega-. Es produeixen mitjançant un tall de precisió seguit d'un tret, un enduriment superficial o una cementació i trempada per augmentar la duresa. Tanmateix, la deformació és inevitable durant el tractament tèrmic. Per tant, després del tractament tèrmic és necessari rectificar, lligar o tallar amb precisió per eliminar els errors causats per la deformació i millorar la precisió de l'engranatge.
